Un any després del meu debut a la Matagalls caminant i en 18 hores, hi tornava amb la ferma intenció de córrer gairebé tota la prova i rebaixar considerablement el meu temps. Quant? Ni idea, les previsions eren estar sobre 15 hores i les més optimistes, acostar-se a 14. Entre mig m’havia preparat força i m’havia estrenat en llargues distàncies: la Marató de Barcelona, la Trail Barcelona, de 77 km. (12h20′), la Borges Blanques-Montblanc de 52 km. (5h22′)…
Personalment, em sentia preparat, però també molt respectuós amb una prova tan llarga i dura. M’acompanyaven en l’aventura el Mikel Pardo, amb qui havia fet plegat la Trail Barcelona, l’Óscar Barba, també antic company de fatigues, i el Toni, a qui havia conegut aquell mateix dia. Teniem la sort de sortir els primers, a les 16 hores, i el meu pla era aprofitar el màxim les hores de sol. Si podia arribar a Sant Llorenç Savall en 6 hores, molt malament m’haurien d’anar les coses a la segona meitat per no baixar de 14 o 15 en total…
Sortida amb música de somni
Al contrari de l’any passat, que plovia, fa molta calor ja abans de la sortida. Els nervis van apareixent, però intento controlar-los el màxim possible. Dino una amanida de pasta i un tros de pastís energètic i ens disposem a prendre la sortida amb la música de la Ultratrail del Montblanc, un somni a l’horitzó, de moment molt llunyà. Per davant van els majors de 60 anys, que surten a caminar i, per tant, quan comencem a córrer i els avancem, em queda el camí molt lliure. Durant alguns quilòmetres debem estar entre els 10 primers de la prova, una cosa ben estranya en una prova com la Matagalls, on hi ha 3.500 marxadors, i avancem pràcticament sols per les pistes que porten a Aiguafreda. És un tram assequible i agafo una marxa comfortable, però ràpida, al voltant de 5′ el quilòmetre. M’avanço una mica del grup i, seguint al Toni, em despisto en un trencall on hi ha una torre d’electricitat. Com que anem bastant sols, trigo a adonar-me que no vaig pel camí i faig més de 500 metres de baixada i 500 de pujada per tornar al mateix punt. He perdut uns 8 minuts i no veig els meus companys, que suposo que m’han avançat. Arribo a l’avituallament d’Aiguafreda totalment xop per la xafogor. M’hidrato bé davant d’una dona que al·lucina quan em bec quatre vasos seguits de té fred i continuo cap a la primera pujada.
Vaig molt bé i intento no embalar-me a la pujada, tot i que apreto per intentar contactar amb els meus companys. Aviat trobo l’Óscar i el Miquel, camino una estona amb ells, però els vaig deixant una mica enrere. Per davant trobo el Toni i fem la baixada junts. És per un corriol, però bastant assequible i de dia, així que segueixo ràpid. Van passant els controls i al segon avituallament ja arribo sense el Toni. No tinc gana i menjo una mica de fruita, però vaig completament xop i continuo hidratant-me bé. A partir d’aquí ja no contactaré més amb els meus companys i faré més de 60 quilòmetres sol. No m’espanta, però mai m’he trobat en una situació així en una cursa tan llarga. Una bona prova psicològica. El que realment em fascina de les ultratrails és que és un ‘joc’ tant físic com mental, en el qual has d’anar pensant de manera positiva (però realista) per animar-te constantment.
Després d’una nova pujada i de baixar, hi ha l’arribada a Sant Llorenç Savall per un tram de pista, molt còmode de córrer, però que es fa molt llarg per la distància. Entre mig se’m fa de nit i faig sis o set quilòmetres absolutament sol. Arribo a l’avituallament una mica agobiat, però molt animat pel temps: 5h35′. Ja feia estona que havia planificat fer aquí la parada llarga per sopar, canviar-me els mitjons i descansar una mica. El problema és que no tinc gana. Miro els entrepans i no m’entren de cap manera i ni tan sols m’atreveixo amb un plàtan. Sí que em ve molt de gust el meló i començo a menjar-ne copiosament. Em poso un compeed perquè comencen a aparèixer les llagues que ja temo a les plantes dels peus i surto abans i tot de les sis hores. Queden ‘només’ 38 quilòmetres, però comença la veritable Matagalls-Montserrat.
El calvari de la segona meitat
A la sortida de Sant Llorenç comença una pujada més o menys sostinguda per un camí ample i boscós. Faig el primer tros sol i recuperat anímicament, però no puc deixar de pensar en l’Óscar i el Mikel. Estaran bé? Acabaran? Més endavant sabré que precisament posaran fi a la seva aventura en aquell avituallament per problemes estomacals de l’Óscar. El primer tram després de Sant Llorenç és assequible, però ben aviat comença el bosc i la pujada. S’hi veu poc i hi ha alguns girs inesperats, per la qual cosa he d’anar molt pendent del camí. Al cap d’una estona contacto amb el Marc, un noi de Vic més jove que jo, i el Vicenç, un corredor d’uns 50 anys prim com un filferro, però molt àgil. El Marc porta un ritme àgil corrent als plans i caminant ràpid a les pujades i el Vicenç se sap molt bé el camí, així que m’enganxo descaradament a ells.
Sense parlar gaire, però amb una extranya companyonia, enfilem la pujada de La Mola, per mi la més dura amb escreix de la Matagalls, sense tenir en compte la de Montserrat. L’ascensió és lenta i pesada, pel camí trobem un parell de nois que parlen d’abandonar, el Marc va ratllat perquè s’ha plantejat la seva primera Matagalls en menys de 12 hores i diu que no ho veu clar i jo cometo un error que gairebé em deixa fora de combat: l’aigua. Abans de la cursa decideixo deixar el camelback, per alleugerir pes, i sortir només amb un bidó de mig litre. Amb avituallaments cada 12 o 13 quilòmetres n’he de tenir prou. El problema és que aquella nit fa molta xafogor i que la pujada a La Mola és lenta i farragosa i trigo gairebé una hora a fer-la. A la meitat em quedo sense aigua i em començo a marejar i a tenir mal de panxa. Finalment arribem a control, pidolo un raig d’aigua (no en tenen més) i el Marc, veient que vaig tocat, me’n dóna de la seva. Només falten 1,6 quilòmetres per l’avituallament de Matadepera, però surto disparat en la baixada per beure aigua.
L’avituallament dels donuts
El de Matadepera, al quilòmetre 60, és conegut popularment com ‘l’avituallament dels donuts’. Per mi serà recordat com l’avituallament de l’aigua. Em bec un litre seguit i intento menjar mig donut, per seguir la tradició, però no m’entra. Sí que em ve de gust la fruita i devoro dues taronges. M’obligo a menjar una barreta que no em passa gaire bé, però no vull quedar-me sense energia una altra vegada. L’aspecte del control, i el de la cursa en general, és de solitud. Al contrari de l’any passat, quan anava més endarrere i vius una cursa molt diferent, aquí hi ha molt poca gent, la majoria no parlen i van per feina. Les cames ja comencen a estar molt pesades i encara queden 24 km per endavant. Jo hi he arribat en 8 hores, la qual cosa vol dir que, si no m’enfonso, estaré al voltant de les 12 hores. És una marca impensable abans de la sortida, però em nego a fer-me il·lusions. Sé que qualsevol errada, torçada de peu o rampa et pot deixar fora o fer-te caminar fins al final i trencar uns grans parcials.
Ja són les dues de la matinada i comença a fer fred. Tot i que m’aturo a penes 10 minuts, quan em disposo a sortir començo a tremolar. Duc la samarreta xopa i se m’ha refredat. Em preocupo, intento córrer i em tranquilitzo veient que de cames vaig bé i que aviat entro en calor. Els primers quilòmetres són per urbanització i asfalt, fàcils, fins que trenquem a la dreta per un camí boscós i de pujada. Ens queda un coll i ja enfilarem la baixada cap a Vacarisses. Continuo uns quilòmetres amb el Marc i amb un grup d’unes 10 persones, entre les quals va la primera noia. Això em dona més llum, em permet distreure’m i m’assegura que no em perdré, perquè la majoria se saben perfectament el camí. De sobte el Marc es doblega de dolor i s’atura. Diu que té mal de panxa, que no pot menjar res, i li ofereixo barretes o gels. No els vol i parla d’aturar-se. Li dic que ni parlar-ne, que si no tira em quedo amb ell, i miraculosament, inspira una mica d’aire, i torna al camí com si res.
Contràriament al que es pugui pensar, la baixada a Vacarisses és dels pitjors trams de la Matagalls. Per un corriol estret, llarguíssima, amb molta pedra i grans desnivells que et fan saltar. Suposo que de dia ha de ser molt bonica, però de nit, amb 65 km. a les cames, amb unes llagues cada cop més evidents als peus i amb amenaces de rampa… se’m fa pesadíssima. Ensopego tres o quatre vegades, els bastons em salven d’alguna caiguda dolorosa i tinc un parell de rebrincades als turmells, així que li dic al Marc que tiri i decideixo no jugar-me-la baixant molt a poc a poc. El meu ritme ha decaigut molt, és evident que vaig cansat, però tot i així arribo a l’avituallament en 10,30 hores. Em queden 11 km. i, tot i que sé que la darrera pujada és criminal, per moments somio amb baixar de 12 hores.
«Ja li tenim el peu al coll»
Ja no trobo en Marc, així que enfilo sol la sortida de Vacarisses. Són trams asfaltats, per carretera o camins fàcils, però pràcticament no em queden forces. Aviat veig que no arribaré a Monistrol (6 km.) amb temps suficient per fer la pujada i baixar de 12 hores. Les llagues em maten i ara fins i tot trotar se’m fa pesat. No aconsegueixo seguir ningú gaire estona, perquè la majoria de gent passa de llarg, però el camí té poca pèrdua. Arribo a Monistrol i enfilo els darrers 4 kilòmetres fins a Montserrat. Són 600 metres de desnivell després de 80 km i per experiència, sé que es fan molt durs. Aviat arriba el primer control, on un grup de joves estan fent una mena de ‘rave’ amb música, ballant i cridant. Em moro per beure alguna cosa fresca i em diuen que només tenen cubates, així que em foto un whisky amb taronja d’un glop. Penso que m’estic fotent una copa a les 4 de la matinada a Montserrat i m’entra el riure. Bromejo amb la possibilitat de quedar-me al control de festa i les noies em diuen que si torno a baixar em conviden. Els dic que si arribo a dalt, no baixo ni de conya.
Estic de bon humor, perquè sé que el meu temps serà bo, però realment estic fos físicament. Em passa molta gent, que va molt forta, a un ritme ràpid i sense pals. Jo vaig penjat dels bastons i els deixo passar apartant-me. Tots tenen un ‘Gràcies’ o unes paraules d’ànims. Aquí no hi ha competició contra els altres, és absurd. No saps si estan més forts, si han sortit abans que tu, quins són els seus objectius. La única lluita és contra tu mateix. Ni tan sols contra el camí. Recordo en un punt llegir una pancarta d’ànim a un marxador que deia ‘avui el camí ets tu’. Em repeteixo això constantment i una altra frase que vaig llegir a la Marató de Barcelona: ‘el dolor és passatger, la glòria es per sempre’. Ja fa estona que m’he oblidat de baixar de 12 hores, així que em marco com a objectiu les 12,30 hores… però ni això. La pujada es fa eterna i m’he d’aturar un parell de vegades i, fins i tot, menjar-me mitja barreta. Quan estic menjant passa un noi amb bri d’herba a la boca que em diu ‘vinga nanu, que ja li tenim el peu al coll!’ i es fot a riure.
És aleshores quan miro la immensa muntanya de Montserrat, a les fosques, i m’adono que és veritat. Que m’he enfrontat a la bèstia que és la Matagalls-Montserrat, i l’he derrotat. Li continuaré tenint respecte, un altre any potser em deixa fora amb una rampa, un mal de panxa o per un error de càlcul, però aquesta vegada he guanyat jo. Arribo a les esperades escales, travesso la plaça per l’alfombra vermella i aturo el crono en 12h45′. Agafo una mica de menjar i suc de taronja i m’assec a les escales. Són les 4,45 de la matinada, em fan mal les cames, tinc llagues als peus que demà em faran molt mal, fa fred i he quedat amb els meus pares a les 9 perquè pensava arribar en 15-16 hores, però m’és igual. M’havia plantejat un repte i l’acabava de superar.
Nota: La primera foto és meva, però les altres dues, precioses, són del meu company de Mundo Deportivo Manel Montilla. No deixeu de visitar la seva web, us ho recomano.
Nota 2: Moltes gràcies a la gent dels controls i avituallaments pels seus ànims i bon humor. No sabeu com anima sentir constantent ‘vinga, que vas de conya, aneu dels primers!’. Felicitats també als organitzadors, la gent del CE Gràcia, que sempre estan a l’alçada.
Ultratrails.cat 