L’Ultratrail Barcelona era el primer dels meus dos grans reptes per aquest 2012. L’any passat havia fet la versió ‘curta’, de 77 quilòmetres, i des d’aleshores tenia al cap atrevir-me amb la llarga, que suposaven gairebé 33 quilòmetres més. Durant aquest temps m’havia preparat molt i en aquest sentit anava força tranquil, però fins ara el màxim que havia fet eren els 84 quilòmetres de la Matagalls i tenia curiositat per saber si podria superar el repte i com seria això d’empènyer el cos una mica més enllà.
Com ja és habitual, la setmana abans va ser de nervis. Diumenge 22 vaig fer la Cursa de la Talaia (23,5 km.) amb un bon temps (2h05′), però amb sensacions rares i, de fet, a la tarda, em va agafar son i febre al Mundo Deportivo. Vaig arribar a casa a les 9 i em vaig posar directament al llit per despertar-me a les 11 de l’endemà. Aquesta grip em va deixar debilitat i amb mal d’estòmac fins al punt que dimecres ho vaig passar malament per fer 14 quilòmetres pels Colls. A més, dijous una contractura a l’esquena va acabar de posar a prova els meus nervis. Tot i així, divendres vaig estar fent els preparatius i repassant mentalment l’estratègia i els plans per la cursa.
Crec que en un trail o ultratrail has de tenir tot ben clar i cenyir-te al plan. Minimitzar els imprevistos, que n’hi haurà segur, i evitar errades poden ser la diferència entre acabar-lo o no. En el meu cas, el primer objectiu era senzillament acabar-lo. El segon, acostar-me a les 15 hores. Perquè? Per una qüestió tàctica: sortíem a les 7 del matí i com més m’acostés a les 15 hores, menys tros nocturn hauria de fer (7+15 = 22 hores). L’Ultratrail Barcelona surt de Sitges i va fins a Begues on els participants de la cursa curta tornen a Sitges i nosaltres fem un tram més de 34 quilòmetres fins a Torrelles de Llobregat. El meu plan era tirar fort en aquests dos trams, no fer-los en més de 9 hores i així tindria unes 6 hores per fer els 40 restants.
Dissabte em vaig llevar a les 5,30, vaig esmorzar un terç d’un pastís Overstims que està boníssim i que em va de conya per les curses i vaig anar cap a Sitges, on sortíem a les 7 de la platja de la Fragata. Feia un dia núvol a primera hora, fins i tot amb fred, però això m’afavoria, ja que jo tendeixo a suar molt i un dia calorós pel Parc del Garraf podia ser un suplici. Després d’una escarpada pujada per la Trinitat, s’entrava a una zona del Parc que en els darrers mesos havíem fet bastant amb el Sergi i el Jesús entrenant. Es podia correr força i vaig agafar un ritme ràpid, però cómode, al voltant dels 5′ el km. Aviat vam arribar a La Morella (la mítica bola que es veu mirant a Castelldefels) i després es baixava per un tram molt incòmode, amb pedra i vegetació que no et deixa veure on trepitges. L’any passat allà em vaig torçar el turmell i la veritat és que jo no sóc gaire bo baixant. Tot i això anava bé, ràpid, confiat… fins que em vaig torçar el turmell fins al punt d’arribar a notar un petit ‘crec’. El cor em va fer un salt i el turmell em feia mal, però vaig continuar i, poc després… me’l vaig tornar a torçar! Aquest cop m’havia danyat de veritat. Em vaig haver de parar i deixar passar un noi que es va parar a interessar-se pel meu estat. Li vaig dir que podia continuar, però que baixaria molt a poc a poc, perquè un altre pas en fals i no ho explicava.
Arribada a Begues (33 km) en 3h30′
Per sort, quan vaig arribar abaix la inflamació havia baixat una mica i, en calent, no notava gaire dolor. Vaig anar apretant progressivament per arribar a Begues en 3h30′, molt per sota de la meva previsió de 4h30′ i… en 1h30′ menys que l’any passat! A l’avituallament hi havia força gent, però gairebé no vaig parar. Allà ens separàvem els corredors de la UTBCN i els de la curta (HTBCN) i la meva sorpresa quan vaig agafar el camí de la llarga va ser trobar-me absolutament sol. Aquesta era la part de la cursa que no havia fet i, segons m’havien avisat, la més dura amb 34,5 km i 1.800 de desnivell positiu (l’anterior era de 33 km i 1.600). Després d’un tram còmode, em vaig trobar la primera pujada a la Desfeta, punt on en un dels nois del controls de temps em van informar que estava… el 15 de la general! Això va ser una injecció de moral, tot i que sabia que quedava tot un món i que podien passar mil coses.
A la baixada a l’avituallament de Bruguers vaig alucinar quan, mentre marcava l’Sport Ident, van cridar el meu nom i em van animar. Es tractava de la Clàudia Miret, una (gran) jugadora del Club Patí Vilanova femení que estava a l’avituallament. Ràpides paraules, carrego aigua a la motxil·la S-Lab de Salomon, que per cert és espectacularment còmoda, i enfilo cap a Torrelles. Aquí experimento un dels punts pitjors de la Ultra. Porto 40 km i de cop em sento buit, cansat, deshidratat. Em pregunto si no m’hauré equivocat de tàctica anant tan ràpid i decideixo fer servir el segon dels tres gels que porto per la cursa. No crec gaire en aquestes coses, però a poc a poc em vaig refent. Arribo al control de Sant Climent on unes noies amb una campana comencen a fer soroll quan em veuen venir. Paro una estona a hidratar-me bé mentre em pregunten com vaig, m’animen, s’agraeix.
Quan fas una cursa tan llarga mai has de perdre de vista el ‘tot’, però has d’anar marcant-te petits objectius, o et tornes boig. Jo, per exemple, em vaig apuntar mentalment que vaig passar la marató (km 42) en 4h30′ o ara tenia al cap arribar a Torrelles, que està al km 55 i marcava la meitat exacta de la UTBCN. El problema, és que abans havia de pujar al Turó del Tabor, una forta pujada que faig caminant, i, un cop arribat a Torrelles (amb 6 hores) em tornava a esperar una altra forta pujada fins al Puig Vicenç. Certament, aquest tram és el més dur de la Ultra, però també és molt bonic amb algunes baixades de terra vermella i trossos realment espectaculars. Per aquestes alçades ja gairebé porto vuit hores i tinc ganes d’arribar a Begues de nou, on tinc previst fer la parada més llarga, menjar i seure una estona.
Final del bucle: tornada a Begues (66 km) en 8h
Hi arribo en vuit hores exactes, per sota de les 9 previstes, però bastant cansat. En aquest punt ens deixaven guardar una bossa on jo havia posat els pals, roba seca, mitjons i la resta de gels i barretes. Al final, em trec les bambes i em canvio els mitjons, però no canvio de roba ni agafo els pals, un recurs que tenia per si anava amb moltes llagues als peus o molt cansat. Tinc una llaga al dit gros, però no a les plantes dels peus, on he patit molt en curses anteriors, i tampoc canvio de bambes. Em menjo un sandwich i veig un italià que està allà i només pot beure caldo, diu que va vomitant fa estona i no pot menjar ni beure. Penso que si jo fos ell, em retiraria.
L’aturada, d’un quart d’hora, em revifa espectacularment. Només sortir hi ha una pujada forta a El Montau que l’any passat se’m va ennuegar, però la passo molt bé. Em prenc el tercer gel i afrontem un tram bastant llarg de baixades per pistes, la part que se’m dona millor. Des del km 35 hauré avançat 3 o 4 corredors i a mi no m’ha passat ningú. Em queden per davant 40 km (molt), però amb poc desnivell i poques pujades de les que et fan caminar i et trenquen. Quan portem uns 15 km i estic baixant ràpid, a gairebé 5′ el km, em passen dos tios grans i forts com a búfals i l’italià, que em fa al·lucinar per la seva recuperació. Decideixo seguir al meu ritme, fer la meva cursa i no cometre estupideses. Ara no. Per moments penso que fins i tot podria arribar en 13 hores, però la meva obsessió es que no se’m faci fosc, així que les 14 o les 15 continuen sent l’objectiu.
Els quilòmetres i el cansament per les hores acumulades comencen a pesar molt. Curiosament, quan més cansat estic, més intento córrer, fins i tot a les pujades. Encara que sigui lent, penso que cada pas m’acosta a l’objectiu. Al meu cap es forma una cançó de coses sempre positives, que et motiven, com que vaig molt bé, que no se’m farà de nit… però també d’altres més bàsiques i absurdes, si voleu. Per exemple, pensava que si acabava en 13 o 14 hores no arribaria a casa molt tard i podria veure al Pol despert o bé, que si baixava de les 15 hores aquella nit em permetria sopar un menú del McDonalds. A tot això passo un altre punt clau, els 84 km de la Matagalls, que al setembre passat havia fet en 12h47′. Enguany ho faig en unes 11h30′. A partir d’aquí, estic en territori desconegut: mai he corregut més d’aquesta distància seguida.
Aquesta part del recorregut ja l’havia fet l’any passat i la recordava força bé. A l’avituallament sota el pont torno a trobar-me a la Clàudia i al seu company, que em pregunten com vaig i em diuen que vaig remuntant posicions. Els dic que tot lo bé que es pot estar amb 88 quilòmetres a les cames. Em diuen que em veuen bé,
que no afluixi, que em queda poc. I és veritat, però són 20 quilòmetres i al ritme que vaig suposen 2 hores o 2h30 més de patiment i esforç. A partir d’aquest punt començo a avançar els últims de la HTBCN. Tots, sense excepció, m’animen i em feliciten. Jo intento transmetre’ls que queda poc, que aguantin, que l’important és acabar. Els avanço corrent, ràpid, tinc ganes d’arribar, d’acabar. De fet, em sorpren que després de 12 hores
encara tingui forces per correr. En alguns moments tinc avisos de rampa en diverses parts de les cames, però quan em passa això, camino una estona i se’m passa. No tinc tampoc llagues, així que es pot dir que vaig ‘bé’.
Els últims quilòmetres són una mica surrealistes. Avanço un grup de tios uniformats que fan la HTBCN i que es diuen ‘Espartanos’, quan em veuen em comencen a cridar i dos s’ofereixen a fer-me de llebre cridant i bramant, però aviat els deixo enrere. A mesura que m’acosto a Sitges les marques, fins ara abundants, són escasses. Em comença a ploure i cau la boira fet que, sumat a que es fa fosc, em fa avançar lentament. L’any passat entràvem a Sitges per l’autòdrom, la riera i el passeig. Això comportava 4 o 5 quilòmetres fàcils, plans, però enguany en fan pujar des de la Fita cap a la Trinitat, amb una baixada molt escarpada, on les pedres rellisquen molt i, tot i anar amb molt compte, caic fins a tres vegades. A aquestes alçades la meva obsessió és no fer-me mal, però els últims 4 o 5 kilòmetres es fan llarguíssims. Curiosament, no pateixo, tot i que les cames em fan mal, tinc diverses zones irritades i començo a sentir llagues als peus. Tinc una espècie de pau interior i em dic a mi mateix que gaudeixi d’aquests quilòmetres, perquè estic acabant la meva primera Ultratrail i mai tornaré a viure aquesta sensació. No us diré que disfruti, però tampoc visc l’agonia que m’havia imaginat quan visualitzava la cursa. Crec que a l’esport, com a la vida, és important positivitzar les coses, buscar sempre el cantó positiu, en la mesura del possible. Finalment visc un moment que em talla la resipració: quan des de dalt del mirador veig les llums de Sitges i l’Aiguadolç a baix. Ara sí, estic a un quilòmetre i mig del meu objectiu, del meu somni. Mentre m’acosto a la meta, els corredors de la HTBCN que ja marxen s’aturen a animar-me. A l’arribada, em paren i m’entrevisten. Em sento extrany, fins ara mai havia ‘competit’ en aquestes curses ni havia acabat ni remotament a prop del primer, que per cert fa la cursa en 11h18’… increïble.
Ultratrails.cat 