Trail els Bastions (8h44' i 15è a la general), corrent tocant el cel

Fins ara he fet alguns trails i un ultratrail de més de 100 quilòmetres, però mai havia fet una trail d’alta muntanya ni amb tanta duresa com Els Bastions. Recomanat pel meu amic Xevi Guinovart, un enamorat del Ripollès, es tracta d’una cursa d’uns 50 quilòmetres, amb 3.500 metres de desnivell positiu i 4.500 de negatiu que recorre la Vall de Núria. Aquest cop vaig poder ‘enredar’ el Sergi i el Jesús, els meus companys d’entrenament, que s’estrenaven en un trail d’aquest tipus, i vam muntar un finde al càmping Vall de Ribes en bungalows.

 

Després d’arribar divendres vespre, instal·lar-nos i sopar pasta, dissabte ens vam llevar a les 7 i vam anar cap al pavelló de Ribes de Freser a recollir el pitrall, el material i el bitllet pel cremallera, on veiem un grapat de gent amb pinta d’estar molt i molt forts. Tenim un moment de debilitat i el Sergi fins i tot vaticina que no arribarem ni entre els 100 primers. La sortida era a les 10,30 de l’explanada de Núria sota un sol de justícia i el nostre plan era col·locar-nos com més endavant millor per afrontar sense embuts els primers cinc quilòmetres: ni més ni menys que una pujada de 1.000 metres al Puigmal. El què no m’esperava era que el Sergi sortís com un esperitat i ens col·loqués entre els 10 primers dels 140 participants.

De fet, jo arribo al Puigmal en vuitè lloc, una posició totalment fictícia i a la baixada ja em passen dos o tres bèsties com a cohets. Intento seguir al Sergi, però va fortíssim i a dalt em manca l’aire. Per darrera, no aconsegueixo veure al Jesús. A més, els 10 quilòmetres següents són tots gairebé a 3.000 metres, amb lleugeres baixades i fortes pujades a pics com el de Finestrelles (2.828 metres), Noufonts (2.861), Noucreus (2.799) i Fossa del Gegant (2.808). La mala notícia és que trigo gairebé tres hores en fer només 15 quilòmetres i que el cansament, en alguns moments és altíssim. La bona, gairebé no m’ha passat ningú i les imatges en aquest punt són espectaculars. Trepitgem neu, on t’enfonses fins al genoll i on un parell de vegades caic de cul, i correm per una carena altíssima envoltat de muntanyes i de silenci. Espectacular. En alguns moments la duresa és tanta que em pregunto perquè faig aquestes coses, però una simple mirada al meu voltant em fa sentir a la vegada afortunat d’estar allà i poder-ho fer.

 

Quan comencem la baixada cap al Coll de la Marrana (2.529) vaig absolutament fos i em pregunto si no hauré anat excessivament ràpid. En aquest punt ja vaig completament sol. Passo a algú i a mi em passa algú, però en general m’he d’espavilar pel meu compte per trobar les marques del camí. A més, arribant al coll comença a ploure, sento algun tro i fins i tot cau calamarça. Això és l’alta muntanya: pots passar d’un sol de justícia a una tempesta en només tres hores. M’aturo a posar-me el chubasquero Salomon que duc a la motxilla i em preocupa que el temps pugui seguir empitjorant, tot i que per sort no fa gaire fred. A la baixada del Coll, a més, algunes de les marques grogues de la cursa amb una enganxina reflectant s’han trencat i només queden els pals en peu, pel que costa seguir-los i un parell de vegades m’he d’aturar i desfer el camí. Després de baixar fins a uns 1.900 metres, arriba una pujada brutal en només tres quilòmetres fins al Balandrau, de 2.500. Aquí passo pel pitjor punt de la cursa. Vaig completament penjat dels pals i, tot i caminar a poc a poc, em trobo ofegat i sense aire. És una sensació de buidor indescriptible, fins al punt de parar a menjar una barreta energètica que no m’entra gaire bé. Per primer cop en una cursa penso que potser m’hauré de retirar, perquè quan arribi a dalt i hagi de baixar, no tindré forces ni per posar les cames on toqui.

 

 

De reüll veig una figura prima i sense pals que va pujant a un ritme alegre. Finalment corono el Balandrau, que està al bell mig de la prova. He trigat unes cinc hores en fer els 25 primers quilòmetres i, si tot segueix així, trigaré unes 10, molt per sobre de les 8-9 hores que hem calculat. Són moments agobiants, però he de seguir endavant, no em puc aturar aquí. Als primers metres de baixada intento refer-me una mica. Aleshores em passen i resulta que és la primera noia, que em saluda amb un somriure i baixa com un conill amb un parell de cametes com a filferros. Jo al·lucino i intento seguir-la una mica. Per sort, aquí comença una baixada prolongada per un camp de gespa. Per fi puc córrer quatre o cinc quilòmetres seguits i les cames comencen a funcionar. Els quilòmetres passen ràpid, no em passa ningú i em vaig animant. Com sempre, aquí hi ha les preceptives torçades de turmell, que arriben a fer crec i mal, però poso els peus a terra, veig que no és greu i continuo baixant. Fem una petita pujada flanquejant el Puig Cerverís (2.208) i seguim baixant fins a la Collada de Meianell de Dalt. Allà hi ha unes noies amb pompons que es posen a cridar i a animar-me. Els voluntaris als controls són superamables. Ja en fa uns quants que em van dient que vaig el 13-14 de la general i això m’anima molt. M’aturo una mica a menjar fruita i avituallar-me i continuo baixant per una pista fins a Pardines. Quan falta poc per arribar-hi m’atrapa el Jesús i això m’anima molt, ja que em preocupava que anés malament i per altre banda va molt bé tenir algú parlar i comentar la jugada després de gairebé 7 hores corrent sol.

 

Arribem a Pardines, al quilòmetre 40, l’únic control de pas en una zona ‘urbana’ i també ens rep un bon grup de gent que ens anima molt, entre ells la Montse, la dóna del Xevi Guinovart que està fent l’Ultra (85 km, pfffff). Passem pel control a l’Ajuntament i no ens avituallem gaire. Queden només 10 quilòmetres, pujar al Taga i baixar-lo, i tenim ganes d’acabar. La sortida de Pardines és amable, per una pista asfaltada que ens va acostant al Taga. La fem caminant a bon ritme, però a la pujada el Jesús em fa aturar i em demana que li tregui un gel de la motxil·la. Va bastant cansat i amb algunes rampes, es troba buit, i la pujada d’uns 800 metres de desnivell es va endurint moltíssim. Els primers dos o tres quilòmetres són ‘suaus’, però els últims dos són demencials, jo vaig cansat però pujo per potència de cames i quan arribo al cim m’aturo a esperar al Jesús. Mentre espero ens passa un noi que és de Ribes de Freser i que saluda als voluntaris del control. Tota la força que havia tingut pujant, se m’esvaeix baixant. Em fan molt mals els quadríceps, tinc llagues a les plantes dels peus i a un taló, una ungla que acabaré perdent i em costa molt seguir al Jesús, que m’ha d’esperar ara a mi constantment.

 

A més, al baixar començo a notar una forta xafogor i em quedo sense aigua. Després de dos o tres quilòmetres veiem Ribes de Freser al fons, però passen els minuts i els quilòmetres i no arriba mai. La meva baixada és lamentable i ens passa un altre noi de Ribes, company d’equip del d’abans, que va com una moto. Em sento completament esgotat. Si no fos pel Jesús, que m’estira, m’aturaria o em deixaria anar i que fos el que fos. Ribes de Freser no arriba mai el meu Garmin marca més de 52 quilòmetres… Per fi, girem un revolt i trobem a la Mercè, la dona del Jesús, que ens crida i ens fa fotos. Estem a Ribes! Enfilem cap al pavelló i ens diuen que anem el 14 i 15. Per megafonia anuncien els nostres noms, tothom comença a aplaudir, la Marta em passa al Pol, entro amb ell a la meta i per uns segons s’esvaeixen totes les penúries i l’agonia dels darrers quilòmetres. Creuem la meta en 8h44′ i, per la meva part, mort de set i destrossat. A la dutxa em poso a tremolar, però em refà bastant i després un servei de massatges m’acaba de tornar a la vida. Els voluntaris son amabilíssims i s’ofereixen a cuinar-nos o donar-nos de menjar el què vulguem, però no puc menjar. El Sergi ha acabat l’11è a mitja hora nostra, unes posicions digníssimes, però jo tinc un regust agredolç: al juliol he de fer una cursa a Andorra que és el doble d’això i, sincerament, no m’hi veig amb cor. En el moment d’escriure això, però, les males sensacions ja s’estan esvaïnt i començo a pensar que potser…
Anuncios

5 pensamientos en “Trail els Bastions (8h44' i 15è a la general), corrent tocant el cel

  1. Hauries de canviar el nom del blog per DILE QUE ES ZATOPEK!!! o DILE QUE ES KILIAN!!! Ets un supercrack!!!

  2. “…..començo a pensar que potser….” …….entrena , entrena , entrena ……….ara ja no valen les excuses , al bou se l’agafa per les banyes . Fes-ho tant bé com puguis el dia a dia i ben segur a la cursa sortiran els resultats de la feina ben feta i estaràs orgullòs i satisfet d’haber-ho aconseguit . Jo no t’acompanyaré a Andorra , però puc acompanyar-te algun dia durant la preparació si vols .

  3. jo, estic del tot segur de que a andorra o faras be molt be, aquest entrenos son el que et faltaba per arribar amb cap a la cursa de andorra segueix aixins animssssss ke nem bebebebeeeee

  4. Va Albert no has de pensar en res més que continuar, descansar uns dies si cal i tornar a la càrrega dels entrenos que aixó és el que et donarà fondo per Andorra. No soc la persona més indicada per donar consells però si ànims, així que deixa de pensar i actúa! tu pots, o sigui que a entrenar i a tope a Andorra!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s