L’octubre passat, després de fer la Matagalls-Montserrat en 12h48′, vaig decidir que la propera temporada volia centrar-me en els ultratrails, que era allò que realment m’agradava, i que dintre d’aquest mundillu no hi ha cursa més emblemàtica i mítica que l’Ultratrail del Montblanc. Per afrontar aquesta bestiesa amb garanties, però, estava clar que abans havia de guanyar experiència en curses de més de 100 quilòmetres i en curses d’alta muntanya. El raonament em va dur de manera gairebé inevitable cap a Andorra. Hi havia diverses proves, però la de 35 i la de 170 quilòmetres quedaven descartades per raons òbvies. Estava entre la de 84 i la de 112, però el gran problema era el seu fort desnivell, poc comparable a altres curses del sector. Finalment vaig pensar que ja n’havia fet una de 84, així que m’apuntaria a la de 112, per la qual quedaven més de 8 mesos, i quan arribés ja veuríem en quin estat de forma estava.
Van passar els mesos i dos ultres que estaven encaminades en certa manera a Andorra: la Ultratrail Barcelona, la primera que feia de +100, i Els Bastons, de 50, la meva primera experiència a l’alta muntanya. Totes dues em van anar força bé i em van servir per agafar experiència. Personalment, havia fet tot el possible per preparar-me per al Mític d’Andorra, però a mesura que agafava experiència, m’adonava de la seva extrema dificultat.
Quan va aribar el dia, la meva principal preocupació era el temps. Tenia molt clar l’equip que duria (motxilla S-Lab, manta tèrmica, mòbil, llum vermella, frontal, sis gels, barretes, medicaments i lentilles de recanvi), però no la roba. Tindria fred a dalt dels pics? I a la nit? Plourà? Farà molta calor de dia? Quan vam arribar a Andora plovia i feia fred, però al briefing de divendres tarda van donar bones previsions. Després de dubtar fins a darrera hora vaig decidir sortir amb màniga curta i uns manguitos que em vaig comprar allà mateix. Pel que fa a la jaqueta, vaig decidir no jugar-me-la i anar amb la Gore, més gruixuda, en comptes del paravent finet Salomon, que ocupava menys espai a la bossa, però no tapava tant. Més endavant vaig comprovar que l’havia encertat de ple.
Divendres, minuts abans de les 11 de la nit, poc més de 300 persones estàvem a la sortida al bell mig del poble d’Ordino. Hi havia de tot: comiats, somriures, però sobretot cares de molta tensió. Mentre sonava música de Carmina Burana, jo, en canvi, estava estranyament tranquil, amb una gran calma interior. No és que no tingués respecte al que em venia pel davant, sinó que tenia clar que havia fet tot el que havia pogut i en aquest sentit la feina estava feta. Ara veuríem si havia estat suficient o no. Entre focs artifcials vam sortir per un primer tram còmode, en el qual es podia córrer bé. L’adrenalina fluïa i hi havia ganes d’apretar, tot i que calia reservar sempre forces, però potser vaig anar més ràpid del compte i quan em vaig adonar havia perdut al Jordi i al David, amb qui havia previst fer una part de la cursa.
Després de creuar Llorts antre els aplaudiments de la gent s’iniciava una forta i extensa pujada fins al primer pic, el Clot del Cavall: uns 1.300 metres de desnivell positiu en 6 km. En aquest punt, però anàvem tots en fila índia i el ritme, tot i ser viu, es podia suportar molt bé. Malgrat algun flipat que volia passar per sobre dels altres, no es podia avançar i la pujada va ser agradable. El meu problema, però, és que estava en un procès gripal, no parava d’estornudar i suar molt. En un punt no notava gaire les cames i vaig començar a agobiar-me per si tenia febre, però curiosament, a mesura que pujava em vaig anar trobant millor. Vam arribar relativament agrupats al refugi del Pla de l’Estany, on hi havia unes grans torxes i molta gent, però jo pràcticament no em vaig aturar i vaig iniciar ràpidament la pujada al Comapedrosa. El cim d’Andorra té 2.942 metres i el camí pel qual el vam atacar era bastant dur, amb tarteres i alguns trams en els quals la pedra solta i el terra se n’anava avall. Jo, però, vaig bastant bé pujant i vaig anar avançant força gent en una cursa que començava a trencar-se. A dalt, la boira i el fred anaven en augment i em vaig aturar a posar-me la jaqueta, abans de girar una cresta en la que, de sobte, en mig de la boira i del no res, vaig sentir música de gralles i un timbal. Recordo aturar-me en sec i pensar si estava al·lucinant, però a mesura que m’acostava cap a la llum d’una foguera vaig veure tres músics. Estaven tapats fins dalt, tocant sense parar en mig d’una cresta a les 3 del matí i amb una ventada de por. Els vaig saludar un per un i, amb un somriure incrèdul vaig iniciar una baixada força complicada al principi (alguna caiguda i relliscada hi va haver), però que després ja va ser ser més assequible i em va permetre córrer, tot i que sense arriscar en excès per evitar torçades o cops.
Quan vaig arribar al refugi del Comapedrosa ja s’havia consumit gairebé tota la nit. Allà em vaig aturar per primer cop, vaig seure cinc minuts i vaig veure gent que ja donava símptomes de cansament. Jo no em vaig entretenir gaire i després d’hidratar-me bé (bàsic) vaig enfilar un camí que duia fins a la Portella de Sanfons, només 200 metres de desnivell positiu amunt. Recordo que començava a clarejar, per primer cop vaig trobar camins en els quals podia córrer bé i em vaig deixar anar. Potser massa, ja que calia reservar, però la bellesa del naixement del dia, del paisatge i les ganes de córrer em van poder. Vaig superar el Port Negre (2.474 m.), el Col de la Botella, la collada de Montaner i vaig arribar dalt del bony de la Pica (2.406 m.) gairebé sense adonar-me. Ara ja era de dia, el camí es veia clarament, m’havia tret l’agobiant frontal, la temperatura era bona i, segons el perfil, només em quedava una baixada (llarga) fins a la Margineda, la primera ‘base de vida’ de la cursa. Ole… Però quan comencem a baixar els voluntaris ens van aturant i ens van avisant que «ve un tram molt tècnic i assegurat amb cordes, vigileu». Em trobo amb unes baixades que no són perilloses i que per la gent experta a la muntanya deuen ser un joc de nens, però el terra rellisca molt i les Asics Trabuco no són una meravella de grip quan vas amb la sola plena de terra. La meva baixada es patètica, caient constantment al terra i acabant tot ple de fang. Quan faig servir una mica el cap i em deixo caure de cul, amb la corda estil ràpel, ja estic arribant al final. Molt bé Albert! Passat això, una mica agobiat, ens tornen a avisar que el terra i les herbes rellisquen. El terme ‘patinen com una pista de gel’ hagués estat més adequat. Torno a anar uns quants cops més pel terra i no para de passar-me gent. Algunes de les òsties són espectaculars, però miraculosament no em faig mal al genoll, ni al turmell, ni rebo cap cop. Això sí, afluixo tot el que puc per assegurar al màxim (no matar-me) i la baixada es fa llarguíssima.
Creuo Aixàs, un poble de quatre cases on segons el briefing s’ha de saludar a la família que viu allà tot l’any gairebé sola i, en el moment de passar-hi surt la dona de la casa i em saluda amablement. Tres quilòmetres més avall, cap a les 8 del matí, arribo a la Margineda bastant agobiat i amb ganes de parar, seure i menjar una mica. Demano als voluntaris un plat de pasta, però em diuen que no n’hi ha. Al·lucino, com volen que fem una cursa de més de 30 hores sense menjar pasta? M’ofereixen un arròs amb salsa que no m’atreveixo a provar, perquè sóc molt maniàtic amb el menjar i les salses en cursa, així que m’acabo menjant un trist entrepà de pa bimbo amb pernil salat, una mica de Coca-Cola i un recuperador amb vitamines que duia preparat. En aquest punt era possible que em vinguessin a assistir els amics que m’havien deixat la casa a Andorra i la família del Jordi, però com el Jordi i el David van per darrere i he arribat abans del previst, no hi ha ningú. Finalment em canvio els mitjons i quan m’agobio d’estar parat surto del pavelló: crec que la parada no ha arribat als 20 minuts.
La Margineda (43,5 km.) – Bordes d’Envalira (76,5 km.)
Hem baixat fins a 800 metres i sé que per davant tinc una llarga pujada de 12 km que ens ha de dur fins als 2.400, així que vaig mentalitzat. Al mateix temps surten el José Manuel, un noi d’Astúries molt expert, i el Daniel, de Barcelona, que més o menys ha fet el mateix que jo. Després de 10 hores sol, em ve de gust parlar una mica amb algú i no ens costa gaire anar travant amistat mentre pugem a un ritme bastant alegre. El José Manuel va més lent i ens diu que es queda, però el Daniel, en canvi, porta un ritme boníssim tot i un cop que s’ha fet a la tíbia i acabem pujant tota l’estona junts. Ens expliquem mitja vida, les curses, anem gaudint del paisatge, analitzant el què ens queda… Estem a mig matí i la calor comença a apretar. Ell té algun probelma al Camel-Back (li perd aigua) i jo vaig reservant l’aigua de les ampolles, però com que té molta set li n’acabo donant. Aribem al refugi de Claror esperant trobar aigua però se’ns queden els ulls com a plats quan veiem que no i que de la font surt un raig mínim. «És que baixa molt poca aigua del riu», ens senyalen els voluntaris. Ens mirem i no ho dubtem: corrent cap al riu junt amb dos nois de Berga amb qui ens havíem anat creuant. Va ser una de les imatges de la cursa, els quatre tirats a un rierol agafant aigua amb les meves ampolles i bebent com a desesperats en plan ‘Náufrago’. Quan vam acabar ens vam posar riure i li vaig dir al Daniel que no m’importaria quedar-me una estona allà tirat i mirant el paisatge, però ràpidament ens vam posar en marxa per seguir pujant i enfilar cap al refugi del Perafita.
Hi arribem ràpidament i allà trobem alguns partcipants de la Ronda dels Cims, que semblen cadàvers. Tinc clar que no l’acabaran. El cap del punt de control, però, és un catxondo i ens fa riure a tots mentre jo menjo una mica de fruita i fruits secs. La frase mítica, que recordaríem després, és quan el Daniel li va preguntar quan quedava per a la Collada de la Maiana, li va dir que mitja hora i li va replicar, «no me mientas, eh?». Ell se’ns va quedar mirant va dir: «yo no miento, TU vas lento». Entre riures la vam enfilar i vam iniciar una baixada fins a la vall del Madriu, un tram preciós, potser el més bonic de la cursa, que jo ja havia entrenat amb el Jordi i que no tenia una dificultat gaire elevada. Els quilòmetres, però, se’m comencen a fer molt pesats, el refugi de l’Illa no arriba mai i em costa seguir el ritme del Daniel. Arribo allà esgotat, amb una sensació de buidor enorme, i em tremolen les mans. Pel cap em passa el pensament que duem 65 quilòmetres, però que m’en queden encara 47, i que potser no ho aconseguiré. Decideixo menjar una mica i demano dos bols de brou amb pasta molt espessos, dos gots de Coca Cola, em prenc un gel i un ibuprofeno. No sabría dir-vos quin va ser l’element miraculós o si van ser els quatre, però el cert és que surto del refugi com una moto, em poso al davant i tiro fins a dalt dels Pessons (2.848 m.) avançant un munt de gent. Allà ens parem a trucar a la família, aprofitant que hi ha cobertura, ens fem una foto i gaudim un moment d’unes vistes meravelloses abans d’enfilar una baixada de 5 quilòmetres fins a les Bordes d’Envalira, la segona base de vida. Jo cada cop vaig millor, però el Daniel comença a patir forts dolors a la tíbia i la baixada se li fa un calvari. Em diu que tiri, però ni m’ho plantejo. L’espero i tracto d’animar-lo dient que ara ens aturarem, el veurà el metge i recuperarem. A mesura que ens acostem a les Bordes els familiars d’altres corredors ens animen i ens criden pel nom, és emocionant.
Bordes d’Envalira (76,5 km.) – Ordino (112 km.)
Un cop allà, el panorama és desolador. Els corredors van molt cansats, el físio està a tope, alguns abandonen… Són les 6 de la tarda, quilòmetre 76, i és, certament, un punt crític. Has fet dues terceres parts de la cursa, però ja duus 19 hores marxa, saps que te’n queden unes 9 o 10 més per davant i que se’t farà de nit de nou. De fet, el Jordi abandonaria aquí quan arribés a les 11 de la nit i el David ho faria ja fora de control gairebé a les 4 de la matinada. Jo anava força bé, però tenia una llaga al taló que em feia mal quan baixava i els genolls bastant tocats. Aquestes curses suposen un repte tan mental com físic i la meva estratègia és centrar-me en coses bones, com per exemple que no tenia unes llagues molt doloroses, que feia bon temps, que anava bé, que no m’havia torçat el turmell ni tenia grans dolors, que el paisatge era espatarrant… Em vaig tornar a canviar els mitjons, recuperador, caldo, coca-cola i vaig anar a buscar al Daniel. Em va dir que s’esperava a que el visités la fisio i li vaig demanar si li sabia molt greu que no l’esperés. No m’hauria importat esperar, si no fos que volia aprofitar al màxim les tres hores i mitja de llum per fer un o dos dels tres pics que ens quedaven. Em diu que no, ens donem el nom compert i la mà, i ens acomiadem. Internament em sap molt greu i intento animar-lo a que surti, a que no es quedi aquí, i que s’ho plantegi pas a pas, quilòmetre a quilòmetre, pic a pic. De fet, el Daniel sortiria de les Bordes, cosa que el fa molt molt gran, però quatre quilòmetres després hauria d’abandonar.
Quan sortia de les Bordes, apenes 30 minuts després d’haver arribat, em creuo amb el José Manuel i la seva família. El saludo efusivament i em diu que plega. Una altra decepció. Jo, en canvi, surto fortíssim i a la pujada al Pas de les Vaques avanço fàcilment cinc o sis corredors. Arribo al refugi de Siscaró corrent, amb el dilema de voler aprofitar el dia al màxim, pero no cremar-me ni buidar-me del tot ara. A la baixada, a la vall d’Incles hi ha un avituallament amb molta gent parada i allà és on em diuen que vaig entre els 40 primers. Jo no volia ni saber-ho, perquè el meu únic objectiu era acabar i no volia que això em fes tirar és del compte o intentar competir per acabar més amunt. Passo sense gairebe aturar-me i arribo amb un bon temps al refugi de Cabana Sorda (2.312 m.). Encara és de dia (sobre les 9 del vespre) i m’animo pensant que ja inicio la baixada, però el noi del refugi em diu que queda una pujada fins la cresta d’uns 300 metres d’alçada… en quilòmetre i mig! Miro cap amunt i al·lucino per on està pujant la gent, però no em desanimo. ‘Pas a pas’ és una cançoneta mental que vaig sentir moltes vegades a Andorra. La pujada, però, es fa terriblement dura. A la part alta hi ha boira, un vent molt fort i fa fred. M’aturo junt a dos nois (un dels quals no fa la cursa, però s’ha incorporat fa poc per ajudar l’altre) i ens posem les jaquetes. Arribem dalt de tot i ja esta gairebé fosc, així que a la baixada torno a engegar el frontal, que em permet veure molt millor les banderetes que marquen el camí per l’efecte del llum reflectant que duen.
La baixada és de dificultat mitjana, però jo ja arrisco molt poc i no corro ràpid per no patir cap torçada, que amb gairebé 25 quilòmetres per davant seria fatal. Arribant al refugi Coms de Jan se’m fan les 11 de la nit i al·lucino quan em paro a pensar que duc 24 hores, un dia sencer, caminant i corrent sense parar. Finalment arribem a Coms de Jan, on el panorama és desolador. Recordo veure un noi estirat a un llit que em pensava que dormia, però quan m’hi vaig fixar estava plorant. Em vaig interessar el seu estat i em va dir que estava tremolant i que no podia més. Jo li vaig dir que ens quedava molt poc, que dormís una mica i que ho tornés a intentar, que no es quedés aquí. Em va assegurar que estava mort, però que ho intentaria. Jo anava millor, però distava molt d’estar bé. Duia gairebé cinc hores sense parar desde Bordes i aquí tenia previst fer una parada llarga per recuperar forces i afrontar el darrer dels 10 pics. M’assec i com un autòmata vaig demanant brou, aigua, Aquarius, Coca Cola… als voluntaris. Cada petició va acompanyada d’un perdó per no aixecar-me, ho faria però no tinc forces. Ells no només no ho accepten sinó que atenen totes les peticions amb un somriure i una amabilitat emocionants.
Mentre estic recuperant ens informen que el temps està empitjorant, que a la collada dels Meners hi ha molta boira i que no podem sortir sols del refugi. Hem de ser mínim dos. Un noi francès em demana si surto i li dic que sí, que em poso les bambes i vaig. Quan acabo, la meva sorpresa és que ens hem ajuntat un grup de sis o set persones que farem la pujada junts, cosa que agraeixo molt. Gairebé no parlem, però com a mínim tindré companyia. Són uns 500 metres de desnivell en només quatre quilòmetres i es fa molt molt dur. A mi em mou internament la motivació d’una frase que van dir al briefing: que ningú s’havia retirat mai entre els Meners i el final. Arribem a dalt i iniciem una baixada en la que el grup es trenca una mica fins al refugi de Sorteny. Ara la meva obsessió és no fer-me mal, tot i que la són comença a ser cada cop més forta. Passat el refugi queden 12 quilòmetres, el terreny es va fent més fàcil i pla i ens relaxem una mica. Hi ha un moment en què sento darrere meu el crit d’un noi francès i quan obro els ulls m’adono que m’he adormit i que m’havia sortit del traçat correcte. Per acabar-ho d’adobar, en un moment de la baixada em quedo amb el mànec d’un dels pals a la mà, però ho soluciono allargant el pal i agafant-lo per la tija.
Al final ens quedem un grup de tres, aquest noi que m’havia avisat i el Josep Miquel Guillem, de València, amb qui intercanvio algunes frases. Ara penso que són poques, però aleshores no tinc gaire lucidesa mental ni forces per parlar. Els últims quilòmetres es fan eterns. Trotem en alguns trams i caminem als altres. En un moment em truca el Joan Rovira, que m’ha deixat al pis a Andorra, preguntant a quina hora arribaré per venir-me a buscar. Calculo que sobre les 3 del matí, penjo i tracto de contactar amb els altres dos nois, però quan giro una corva m’adono que m’estan esperant. El seu gest em desconcerta i m’emociona a la vegada. Els dic que tirin si volen, però em diuen que és igual, que no ve d’aquí. Fem junts els darrers quilòmetres que, tot i ser molt plans, es fan llargs i pesats pel dolor de peus, cames i perquè fem voltes i voltes i Ordino no arriba mai. Menys mal que m’han esperat, com s’agraeix la companyia, encara que no parlem! A l’últim quilòmetre apretem el pas. Penso que em queden 5-6 minuts i ja podré descansar, per fi! Finalment arribem a Ordino a dos quarts de quatre del matí amb un gran somriure dibuixat a la cara i amb el rellotge passant de les 28h30′, però lluny de les 30 hores que m’havia fixat al principi. Ho hem aconseguit. Ha costat, hem patit, caigut, rigut, ens hem rascat, ens hem emocionat amb el companyerisme dels nostres teòrics rivals, al·lucinat amb els paisatges, amb l’amabilitat dels voluntaris, amb la duresa del terreny…. però ho hem fet. Som finishers de l’Ultratrail Mític d’Andorra!
Ultratrails.cat 
