Ultratrail Serra del Montsant 2012. Finisher en 11h02' i desè de la general

Després de fer la Matagalls en 10h17′ vaig decidir aprofitar l’estat de forma i tancar la temporada amb l’Ultratrail del Montsant, una cursa que ja m’havia mirat l’any passat i que em venia molt de gust fer per la zona, pel paisatge i pel repte que suposaven els 100 quilòmetres amb 4.000 de desnivell positiu. Uns dies abans, però, l’organització comunicava que davant la previsió de fortes pluges, retallava gairebé 10 quilòmetres el circuit evitant pujar als trams més tècnics i perillosos. Al contrari que a la Matagalls, on el Sergi em va marcar el ritme, o al Mític d’Andorra, on l’objectiu era senzillament acabar, aquí m’havia plantejat sortir bastant fort des del principi i veure si podia estar entre les 11-12 hores. Vaig sortir a les 6 del mati de Vilanova i tot va anar com la seda (arribada a Cornudella, recollida de dorsal, esmorzar, preparar material…). Un dels temes que menys m’ha agradat d’aquesta cursa, tot i la perfecta organització, és l’excessiu material obligatori que demanaven, que a sobre es va ampliar per les previsions de mal temps. Vaig tenir una feinada de por per encabir-ho tot a a Salomon S-Lab, especialment una samarreta tèrmica que estava segur que no faria servir. En fi, em sembla bé que es vetlli per la seguretat dels participants, però crec que també hi ha d’haver un punt de llibertat personal i no caure amb la paranoia quan s’està corrent a 1.000 metres i a 17-18 graus.

A l’hora de la sortida no plovia, ni feia fred (això hauria estat un problema) i jo no estava particularment nerviós, tot i que reconec que el minut de silenci per la Teresa Farriol, la participant morta a la Cavall de Vents, em va tocar la fibra i em va recordar que això que fem no és cap broma.

 

 

A les 9,10 es va donar el tret de sortida i entre que no em vaig posar al davant de tot i que la gent va sortir com a fletxes em vaig veure bastant endarrere. No m’hi volia quedar molt, per si hi havia algun tap o embús al principi dels que et fan perdre temps, però vaig poder anar corrent bé i avançant gent. Aviat em va quedar clar que el paisatge era preciós, diferent a tot el que havia fet, i que en aquest sentit gaudiria molt de la cursa. Per sort, no feia fred i fins i tot vaig tenir una mica de calor, així que vaig encertar sortint amb una samarreta prima Salomon i els manguitos. La meva idea era rodar a uns 9-10 quilòmetres hora fins a Cabacés (km. 53) i en això em vaig centrar, sense obsessionar-me i gaudint del paisatge. Quan duia tres quarts d’hora el Garmin Fenix se’m va congelar durant dos quilòmetres i em van entrar tots els mals, ja que no reaccionava i tenia por de perdre totes les referències de quilòmetres i temporals. Al final se’m va reiniciar i em va mantenir els quilòmetres, però no el temps. Entre això i que havien canviat el recorregut, vaig anar força perdut, però em vaig poder ajustar al que jo volia. Als primers 20 quilòmetres la gent encara anava molt forta, però jo em cenyia al meu plan amb la convicció que a la Matagalls havia aguantat un ritme semblant i que lo important en aquestes curses no és estar bé al principi, sinó aguantar i no enfonsar-te al final.

 

 

Després de passar Ulldemolins, diversos controls i avituallaments, vam entrar en una zona preciosa que vorejava el pantà de Margalef, amb ponts, caminets entre muntanyes i zones de bosc. Aquí la cursa ja s’anava trencant i jo seguia avançant gent. Em trobava bé i el terreny, amb pujades i baixades constants, es podia córrer sense gaires dificultats. Per moments feia vent i començava a plovisquejar, però no molestava gens. En aquest punt, però, vaig cometre la pitjor errada de l’Ultra, ja que entre el km. 18 i el 35 no hi havia avituallaments, només una font, i me la vaig saltar. Cap al 30 anava malament, tenia amenaces de rampa i de vegades em ballava el cap, com si m’anés a marejar. Vaig apretar per arribar al Control de Margalef, on hi havia la Núria, una vilanovina que acompanyava al seu company Albert. Em va dir que anava vuitè, però gairebé no li vaig fer ni cas i, mig marejat, em vaig beure un litre d’aigua de cop. La sortida cap a la Bisbal de Falset em va costar, ja que anava amb la panxa molt plena, però em vaig anar trobant millor. Durant una bona estona vaig córrer amb un noi argentí que havia caigut i s’havia fet mal al costat i, de fet, amb la pluja s’havia de vigilar molt en determinades zones, perquè relliscava moltíssim. A la Bisbal va caure un xàfec descomunal, però quan em vaig posar el paravents va parar. Anava xop de dalt a baix, però no feia excessiu fred. Vaig arribar a Cabacés en unes cinc hores i mitja i l’entrada al bar va ser apoteòsica, ja que unes 50 persones es van aixecar a aplaudir-nos. Em vaig quedar parat mirant als costats i quan vaig entendre que anava per mi em vaig avergonyir una mica.

 

 

Aquest va ser un dels punts claus de la cursa. Hi havia cinc o sis corredors menjant i dinant i jo, que no m’agrada parar gaire, em vaig limitar a menjar dos crosants de xocolata (petits plaers d’un ultra), una mica de magnesi líquid i vaig agafar fruita per anar fent pel camí. Crec que en aquells moments deuria anar sisè o setè, però sabia que quan la gent sortís, vindrien com a bales. Jo vaig anar a la meva, tot i que plovia molt i el fort vent de costat em va fer posar el paravent de nou. Em va avançar un noi que anava fortíssim i que no vaig poder seguir, però la veritat és que cada cop em trobava millor. Vaig arribar còmode a la Figuera i després vam haver d’afrontar una baixada força tècnica, amb tolls d’aigua fins al turmell, en la qual havies de vigilar molt. De fet, vaig anar a parar un parell de vegades de cul a terra, però a part de rascades, no em vaig fer res greu. Després va ser el torn de la Vilella baixa i la Vilella Alta, dos pobles preciosos, però amb unes pujades d’escàndol. Tota aquesta part la vaig fer sol, però amb la companyia de la Maria, una fotògrafa que vaig trobar en diversos punts i que em va animar molt, i de tres noies que cridaven moltíssim i que després descobriria que eren acompanyants de dos cracks andorrans.

Els andorrans eren el Carles Rossell, que havia estat vuitè al Tor des Geants (guau!), i el Marc, que havia fet el Mitic en vuit hores menys que jo (casi rés!). Em van passar al quilòmetre 75 i em van dir que m’enganxés a ells. Jo ja anava molt cansat de cames i peus i, tot i que podia córrer, no podia seguir-los a les baixades, que ells feien com a fletxes. Se’ls va afegir el Jordi Martí, que es quedava una mica més a les pujades i això em permetia atrapar-lo. Sabia que anava bé de posició, però no gosava ni preguntar, només em concentrava a seguir-los i a no relliscar sobre el terra mullat. Amb els andorrans vaig passar Escaladei, el punt més bonic del recorregut, ja fent-se fosc. Finalment van tirar i em vaig quedar amb el Jordi. Junts vam arribar a la Morera on ens vam posar els frontals i vam acordar intentar acabar plegats. Jo anava just, però sempre et força més seguir a algú. Volia mantenir la desena posició, sabia que els perseguidors no estaven gaire lluny  i no em volia deixar anar, tot i que les cames i els peus m’ho demanaven.

 

 

Ja de nit, plovent i amb algunes pujades on el fang ens feia relliscar cap avall, vam poder mantenir un bon ritme. Els últims quilòmetres, per ser sincer, van ser agònics. Hi havia moments en els que parava a caminar i semblava que m’hagués de desmaiar, em ballava el cap, i cinc minuts després estava corrent a 5’30” el km. És increïble la muntanya russa de sensacions que pots arribar a viure en una cursa així. Al final, vaig veure les llums de Cornudella i vaig arribar a la meta entre aplaudiments dels presents i una barreja d’alegria i cansament extrem. Abraçades entre els quatre i molta satisfacció per un altre repte aconseguit. Personalment, sensació agredolça. Molta satisfacció per la cursa i pel fet d’haver millorat tant en només un any que porto fent això. Ara bé, veient la gent amb la que competia, el seu gran nivell, i que el primer em va treure dues hores, em va fer adonar que em queda molt, moltíssim per aprendre. Ara acabo la temporada d’Ultratrails i a pensar en els reptes de la temporada que ve. Tant de bo un d’ells sigui la Ultratrail del Montblanc.

   

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s